Truita de patata

Pela les patates amb parsimònia, talla a trossets minúsculs la ceba, i reserva ambdues coses per separat. No té cap pressa; és com si seguís els plànols que un arquitecte li hagués dissenyat per fer la truita de patata perfecta. Fregeix les patates amb el punt d’oli just. Té disposats tots els estris sobre el marbre, i se sap la recepta al mil·límetre: ara un bocí de sal —no massa—, ara remena les patates —que no es cremin—. Aboca la ceba, que es daura a la paella com mil peixets brillants que s’alcessin per atansar el pinso a la piscifactoria.

Segueix llegint

Aviadilo

Era la tarda d’abril i l’aviador baixava amb pas ferm les escales emmoquetades que duen a la sala d’estar. Els núvols prims repartien els rajos de sol de manera uniforme, i la claror resultant formava una capa engaxonsa de blanc cru que omplia els racons, i eliminava qualsevol ombra dins d’aquella caseta unifamiliar. La sala d’estar semblava l’aparador d’una botiga de mobles: tot ordenat a la perfecció. Piles de llibres, agrupades pel llom, vestien de colors pastel les escasses estanteries d’unes parets immaculades, amb prou feines decorades amb algun quadre d’estil minimalista, monocrom. Entre els escassos mobles, de fusta clara, destacava la gran taula massissa, arranjada a la perfecció: tapet, gerro, flor; a la dreta, a tocar del finestral, la butaca de pell, davant de la qual unes mans li mostren esbatanat el diari del dia, que diu trenta morts en els darrers bombardeigs sobre la ciutat de Vlona. L’únic que trenca el silenci és el clic-clac del rellotge de peu. A l’aviador se li acut llavors que és just aquesta la viva imatge de l’escepticisme del meu país; un país que ha decidit simplement no ser-hi; i que s’ha quedat congelat en el seu propi temps, impermeable a tot l’horror en què està submergit el món real.
—Dad; mamma. Marxo.

Segueix llegint

Emperador

La bala havia perforat l’aire, estripant-ne l’estructura amb un cruixir que se sentí per tota la llacuna. Havia impactat en un arbre remot, enllà lluny, oblidada per sempre.

El noi obria els ulls de cop. Amb el cor a tota màquina i la suor regalimant-li per la templa, exhalava per fi un aire que havia contingut massa temps als seus pulmons: quasi tota una vida. Endinsava la mirada, i àdhuc el pensament, als ulls i al pensament de l’animal. Aquest —gros i fosc; terrible—, se’l mirava a ell, i tots dos sabien de sobte el com, i el per què, havien arribat fins aquí. Sota el nas, li apareixia un somriure trapella.

—Fallé

La tensió acumulada alliberà aleshores, de les nines obscures de l’animal, una llàgrima dura, just quan les seves peülles emprenien l’inici de la càrrega final, com una locomotora que inicia el darrer viatge cap a via erma, fi de línia, fins a sortir a l’enorme pont ensorrat, fins a caure a la fi al buit etern.

Presa la velocitat punta, les banyes baixaren, fixant definitivament l’objectiu. Un núvol de pols farcí l’espai que els separava i ell, en un intent desesperat d’autoafirmació, projectà el cap al cel; instants abans de l’impacte final, atansà només a obrir els braços, abraçant aquell destí que ell mateix havia acabat per triar.

Segueix llegint

First Child

de First Child

 

Enginyers de l’empresa YorMi estaven duent a terme el darrer test, el sisè. Es tractava, per sisena vegada, d’observar els patrons de comportament derivats d’una conversa entre dos ens artificials —agents—, que es va dur a terme entre el 3 i el 4 d’abril del 2041. Mitjançant els algorismes proposats per Robins et al. al seu article “Awakening Consciousness”, publicat tres anys enrere, volien comprovar si, a partir d’una certa premisa engegada manualment, els agents esdevenien conscients de la seva pròpia existència, i si, donat el cas, responien en conseqüència.

Segueix llegint

Vàlua

de Sairana

–Sempre he sabut que era inercial, és clar. –Jule remenava la cullera que era l’únic testimoni d’una tassa de cafè ja acabada fa estona. –No és que puguis ignorar-ho. De fet, t’ho diuen constantment. Et miren, i fan aquella cara com de que es compadeixen de tu. Però hi ha un moment a la vida… el recordo bé, en què realment saps què signifca. T’adones que ets una mena de persona malalta crònica, contínuament en decadència, per sempre més condemnada a no valer pas gaire.

Segueix llegint