La bala havia perforat l’aire, estripant-ne l’estructura amb un cruixir que se sentí per tota la llacuna. Havia impactat en un arbre remot, enllà lluny, oblidada per sempre.

El noi obria els ulls de cop. Amb el cor a tota màquina i la suor regalimant-li per la templa, exhalava per fi un aire que havia contingut massa temps als seus pulmons: quasi tota una vida. Endinsava la mirada, i àdhuc el pensament, als ulls i al pensament de l’animal. Aquest —gros i fosc; terrible—, se’l mirava a ell, i tots dos sabien de sobte el com, i el per què, havien arribat fins aquí. Sota el nas, li apareixia un somriure trapella.

—Fallé

La tensió acumulada alliberà aleshores, de les nines obscures de l’animal, una llàgrima dura, just quan les seves peülles emprenien l’inici de la càrrega final, com una locomotora que inicia el darrer viatge cap a via erma, fi de línia, fins a sortir a l’enorme pont ensorrat, fins a caure a la fi al buit etern.

Presa la velocitat punta, les banyes baixaren, fixant definitivament l’objectiu. Un núvol de pols farcí l’espai que els separava i ell, en un intent desesperat d’autoafirmació, projectà el cap al cel; instants abans de l’impacte final, atansà només a obrir els braços, abraçant aquell destí que ell mateix havia acabat per triar.

Segueix llegint