Grug el gòblin es fregava les mans amb aquella impaciència seva tan repulsiva. S’aixecava de la cadira i donava voltes, aquí i allà, movent el cap amunt i avall, posant i traient les mans de les butxaques de la seva bata tacada de mil productes químics. No li agradava gens haver-se d’esperar que els reactius fessin efecte.

La sala estava farcidíssima dels elements més estrambòtics: recipients fumejant, pots i pipetes amb líquids de colors canviants, manxes automàtiques que injectaven un gas blavós a una roda de molí, que la feia girar sense aturador. Els papers, repartits pertot, contenien una cal·ligrafia indesxifrable, i plànols de diverses parts d’una andròmina dibuixats amb sorprenent precisió.

Enmig d’aquell desgavell, un plat amb cristalls rosats va caure de sobte d’una taula i, en tocar el terra, desenes de petites explosions inundaren l’espai auditiu.

Una ombra es mogué com un llamp pel terra.

—Gat! Fuig! —Grug s’aturà, es girà i, més amb resignació que amb sorpresa, exclamà—. T’arreplegaré i en faré pols de cedarcs de tu! Maleït-maleït siguis, nye nye.

El gòblin començà a caminar cap a la zona del sinistre, però abans d’arribar-hi, ja havia canviat d’idea. Passà pel costat sense fer-ne cas, arribà a un suro ple a vessar de fulls i, traient un llapis d’algun indret ignot de la bata, hi féu quatre gargots.

—Ah… oooh —les ganyotes d’aprovació pel que acabava de reconèixer al croquis feien que la protuberància orgànica exagerada que podríem assignar-hi al nas resultés encara més grotesca. Es col·locà el llapis a la boca arrugada i començà a xuclar—. Mi mi mi… crec que això té molt bona pinta, sí, eh? molt bona. Si no fos, que… —arrancà el full i, amb un cop sec, el plantà damunt la taula. Amb el llapis, tatxà el full sencer amb una gran ix—. Xilofonies! Ni en pintura funcionarà mai aquesta equació! Massa tèrbola mínima: tres sisens! —en féu una bola i el llençà amb força, lluny.

L’animal a qui Grug havia anomenat Gat, de sis potes, sense cua i amb una cresta a l’esquena, tot porpra i blau, reaparagué en escena des de darrera d’incomptables potes de taules. S’acostà al full descartat, obrí la boca i se l’empassà sencer; féu després un ronc gutural.

El gòblin tornà a les seves cavil·lacions d’abans, mentre passava per l’entramat laberíntic de taules, corregia línies de fulls que trobava aquí i allà, i s’empassava píndoles repartides per la sala sense lògica aparent.

La porta d’entrada es va obrir i una nena sorgí de la claror de l’exterior. Duia un cabell llis i molt negre recollit en dues cues, i un vestit verd fosc amb grans botons cosits.

—Grug, Grug! on ets? tinc un nou espècimen! —féu amb la veu aguda. Duia un petit flascó a la mà—. L’hem de catalogar!

—Nena! Què fas aquí? Tinc feina, fuig-fuig .

Grug, que no suportava que l’interrompessin, agafà una escombra, i fent veure que era una brossa, començà a escombrar la noieta.

—Aii para! —rigué.

La nena s’ajupí, esquivant l’escombra que l’amenaçava, i s’esmunyí als peus del gòblin. Sense parar de riure, començà a escalar les cames esquifides del gòblin, fins que el tingué davant de la cara.

—No sóc una brossa, Grug! Sóc jo, la Laia! —. Li col·locà el flascó davant dels ulls. —Mira! és un llangradaix de doble cua! L’he pescat jo soleta, eh?

Grug deixà caure el pal de l’escombra al terra, i intentà desfer-se del mico que tenia penjant. Un cop al terra, prengué el recipient i l’examinà en alt, a contrallum. —Uhm… quina cosa més curiosa eh? sí… curiosa… —les ninetes del gòblin s’aixamplaven i es contreien, mentre analitzava la bestiola—. Anem a veure!

Geperut, caminà uns passos fins a una taula lleugerament menys ocupada que les altres i, amb el revers de la mà, apartà les andròmines a un costat —algunes van caure al terra, per ser immediatament engolides per l’animal Gat— i tot seguit plantà el flascó damunt la taula. La Laia, pel seu compte, ja havia arrossegat una cadira fins la zona propera, i s’hi havia enfilat per veure-ho en primera fila, amb els colzes sobre la taula i una cara d’il·lusió immensa.

—E hehe lele… —Grug cantussejava mentre desenroscava la tapa del flascó amb aquells dits esquelètics, mentre, preparava l’altra mà amb les pinces a punt. Amb precisió extrema —goblinoide—, les pinces extragueren l’animaló de la seva gàbia, aferrant-lo el tors mentre ell inútilment sacsejava les extremitats, i entrellaçava les seves dues cues.

—L’he vist jo, eh? —deia Laia— en Mateu volia prendre-me’l, però li he donat una puntada de peu i he vingut corrents. És un pesat!

Grug la mirà de reüll, desconfiat, però tot seguit, seguia amb el llangardaix.

—Ugh… és una salamandra, Laia-nena—l’alçà per mostrar-li de què parlava. —No un llangardaix. On l’has trobada? És esplèndida, sí-sí, esplèndida.

Un so agut, estrident, inundà el laboratori que, de per si, ja feia sorollets per totes bandes. Un corrent de vapor sorgia d’un tubet estret, i ràpidament s’eixamplava pel sostre. Automàticament, Grug tombà el seu cap cap la font del so i, sense mirar, deixà anar la salamandra dins del flascó, i caminà cap allà.

—Grug! què fas? —Laia baixà del seu tamboret, més alt que ella—. Que hi ha una urgència?

—Urgència, sí! Molta.

Grug arribà a l’epicentre del vapor i en un tres i no res, va remoure tres vàlvules, va tapar dos conductes més, abaixà cinc palanques d’una fila d’unes vint, i en acabat el líquid, marronós, caigué dins d’una tassa.

—És l’hora del te.

Com si d’un ritual es tractés, recollí la seva tassa i extragué d’una butxaca un pot de cristall transparent, amb pols daurada dins. Abocà part d’aquella pols dins el te, i tot seguit se l’empassà d’un sol glop. Finalment s’ajagué sobre un gran coixí, que aparegué darrera d’una taula.

—Au, a dormir —i es girà, en posició fetal, mentre es tapava amb una manta.

Laia s’atansà al seu costat i amb els braços l’empenyé amb un moviment de vaivé.

—Grug, desperta! Això no va així, t’ho he dit. Has de veure món per poder somniar!

—Myie-mye-myie —Grug tancava els ulls i movia dins i fora aquells llavis arrugats—. El món exterior és una bírria. Tot està a les fórmules, és clar.

—Ets un avorrit! —es creuà de braços i arrufà les celles. —Saps què? la propera vegada, que et porti la salamandra un altre. Marxo a jugar. La ciència és avorriiida —i allargà la “i” tot treient la llengua fora.

Laia marxà amb passes allargassades i fent molt soroll; amb un espetec, tancà la porta. Sense immutar-s’hi, Grug es girà cal a l’altre cantó, i caigué adormit en molt poc temps.

Però la Laia tenia raó, i una vegada més, aquella tarda, Grug fou incapaç de somniar res de res.