de Maquis
Per molt que diguin, ho sabien. No és que els en consideri còmplices, i ni molt menys culpables; però penso que, en realitat, la nostra voluntat no és tan dominable com voldríem. Sovint som víctimes de la pròpia incompetència dels nostres cossos físics, -també mentalment.
Aquell dia, la gent estava inquieta ja de bon matí. Es miraven, i no s’ho deien, però alguna cosa planava a l’ambient. Després hom pot argumentar que, encara que ho hagueren volgut impedir, fins i tot activament, no hauríem pogut fer res; que, de fet, hauria estat pitjor: que, per a què enmerdar les coses encara més.
El cas és que, conscientment o no, van optar activament per no fer res. Per no pensar-hi, ni tan sols. Ara bé, si es pensa una mica, sembla una reacció molt més natural del que ens atreviríem a acceptar. Molt més humana del que ens agradaria.
Després d’allò, és clar, tot va ser molt diferent. Però no només per aquell fet horrible: a més, s’hi va afegir un remordiment fantasmagòric, sistèmic, enquistat; que tan sols els va deixar dormir passats uns mesos. Tampoc s’ho explicaven, entre ells, tot i que podrien haver cobert de mentides i de lloances cap a un subconscient excessivament empàtic.
Però dins les seves psiques, els turmentava enormement el fet de saber-se facilitadors d’aquella bogeria. El fet és que molts es negaven a si mateixos aquells pensaments, i del bloqueig que en va sorgir, tan sols les pastilles els en varen poder treure. Però, i fixeu-vos la ironia, aquest mateix va ser el remei que els va acabar de fer malbé: perquè, en derruir aquells murs, en permetre’s sentir-se altre cop amos dels seus pensaments, tota aquella muntanya de sentiments va acabar per mesclar-se irremeiablement, bons i dolents, de la mateixa manera que com es barregen aigües netes i contaminades quan la depuradora ja no pot abastar-ne més, i ha de fallar obrint de bat a bat la presa.
Tot el que va passar després, fins i tot la deshumanització de què tant es parla avui dia, s’entén millor quan s’accepten aquestes falles en el nostre cap. Basem la nostra consciència en la coherència de les nostres accions, una coherència basada en una tria feta a priori, i no ens n’adonem que potser ens hauria estat més útil confiar en el vell prova-i-error amb què sí que plantegem tantíssimes altres coses.