de Sariana

La cridòria que se sentia des d’aquells vestuaris antics i mal mantinguts reverberava com si estiguessin fent obres paret amb paret, però no eren trepants, ni pics ni martells: eren goles i cordes vocals xisclant; les mateixes que ens exigien a sortir al camp.

Vaig estar asseguda durant el que em van semblar hores, esperant el meu nom, la meva plaça dins d’aquell espectacle. Les cames em tremolaven i els ulls, de tant fixar la mirada en un punt, començaven a veure-hi borrós. Em notava l’esquena xopa, i no sabia si era per la humitat de l’ambient, o per la meva pròpia por.

“El cos ociós és la joguina de la por” de sobte, les paraules del meu amo ressonaren al meu cap. Vaig alçar-me i, sense saber gaire què fer, em vaig posar a fer salts amunt i avall. Vaig buscar un ritme d’entre els trons que m’envoltaven, i vaig seguir-los el pas. Ara amunt, ara avall. Poc a poc, el meu cap va anar marxant d’aquell infern, i vaig anar recuperant el domini sobre els músculs. Ja no visualitzava la gentada mirant-me, ni el llarg tram que m’esperava. No pensava en res; només saltava.

—Ei, tu. —la veu d’aquella dona em va fer baixar dels núvols, directa a la realitat. Era molt fosc per veure-la nítidament, però el seu índex sabia perfectament de qui era; i què volia—. Et toca.

De manera quasi automàtica, el meu cos va respondre a la crida, i va seguir aquella dona de pell fosca i musculada cap al passadís. D’allà, a unes escales, i més enllà, una, dues i tres portes. Finalment, enllà, una llum que resplendia en part al terra i a la paret esquerra, i en revelava les marques d’altres abans que jo.

—Espera que diguin el teu nom —sense pensar-ho, els meus braços van alçar-se fins el cap per fer-me una cua amb el cabell, però no van trobar res.

“Te l’han tallat, però aviat creixerà”, havia dit la nena. “Utilitza-ho al teu favor: ara, ja no ets tu”.

De sobte, una empenta em va fer tornar a la realitat. La darrera reverberació devia haver cantat el meu nom, perquè darrera meu s’estaven neguitejant. —A dins, Mis—. I, sense mirar enrere, vaig començar a caminar.

Els focus encegadors i la pressió sonora eren una bufetada que ja m’esperava. Fins i tot la calor i la humitat d’aquell ambient també eren velles conegudes meves. No crec que ningú definís aquell indret com a còmode, però a molts els apujava l’adrenalina fins a tal punt que n’eren addictes. Recordava haver anat a algun estadi quan era molt jove, amb els companys d’aula, i recordava haver-ne gaudit; la sensació que de fora resultava atractiva es tornava, ara des de dins, com la cara bruta d’un mitjó massa usat.

Si físicament existia un límit màxim de decibels, hauria calgut revisar-lo en el moment en què aquella massa de crits va caure sobre, sota, davant i darrera meu. Per tots els angles sentia corejar el meu nom. Mai ho vaig voler per mi, però crec que deuria ser molt famosa, aquells dies.
Passat el primer minut, la cridòria es va fer més i més suportable —en part perquè la gent s’havia calmat, en part perquè m’hi havia acostumat. Vaig caminar fins la línia de sortida, i em vaig col·locar a la meva casella, davant de la primera escotilla. Sentia llunyanament les instruccions del presentador.

—Cinquanta-vuit metres és el total que haurà de recórrer en aquesta tercera ronda dels jocs d’avui. La corredora no coneix el contingut, de manera que haurà de fer-se valer totes les eines de què disposi. A les marques i a punt.

Ni dos segons després, un so estrident ressonà en tot l’estadi, i la cursa havia començat, i un gran cronòmetre començà a comptar endavant a les pantalles tridimensionals que hi havia pertot l’estadi. Igualment aparegué a la meva vista un pilot amb el temps, per poder-lo veure en tot moment.

Sortint disparada, vaig obrir l’escotilla amb les destrenadores que sorgiren dels meus avantbraços, i em vaig ficar dins. Hi havia un únic camí, però era tan estret que només amb certes modificacions s’hi podia cabre.. L’aire era calent; la humitat, la mateixa que enfora.

A voluntat, les costelles se’m plegaren endins, i vaig notar el meu cor bategant a tot drap, intentant sobreviure en les mateixes condicions que la resta del cos. La sang corria espasmòdicament fruit de la pressió que assumien totes les seves cavitats. Utilitzant músculs ínfims, m’arrossegava per aquella escletxa que marcava el camí. Talment enllaunada, la clau de l’èxit consistia en respirar i mai desesperar-se.

Al cap d’uns segons, ja tenia a tocar la sortida. Consistia en un cilindre de formigó d’uns dos metres de diàmetre, recte amunt. Les parets, llises, impedien poder-s’hi agafar enlloc, de manera que vaig decidir pujar estirant-me completament de través i, fent una força horitzontal sobrehumana a les parets, caminant en horitzontal tan ràpid com pogués.

Pràcticament estava corrent en cercles horitzontals, amb mans i peus, seguint una helicoide fins al sostre d’aquella xemeneia, d’uns deu metres d’alçada. Pel que em van dir, allò mai no s’havia vist fer. Això explicava que la gent embogís com ho van fer quan vaig acabar la maniobra, i durant uns segons, l’entorn esdevingué eixordador.

Finalment, vaig trobar-hi una obertura justament abans del sostre i, allà, al final d’un passadís curt, m’esperava el següent repte. En un panell, disset llums, disposades equidistants, s’il·luminaven de blanc: ara l’un, ara l’altre, ara dos alhora, finalment tres alhora, tres cops. Seguien clarament un patró, però no entenia quin. Vaig posar una mà a la paret, la vaig recórrer i, al cap d’una estona, vaig notar-hi finament gravat un missatge. Resava: “A l’Infern”.

Justament al costat, una matriu equivalent, plena de botons. En polsar-los, s’encenien en vermell.

No entenia què significava allò, però els meus sensors començaven a extreure un patró de la repetició de llums. El patró seguia cada vint-i-sis trams i després parava, per tornar a començar. Vaig assignar un nombre, de l’u al disset, a cadascun dels llums, i vaig recordar mentalment cada posició.

8, 10, 12, 15
16/7, 12, 10, 16
17/7, 12, 10, 17
[…]

Vaig dedicar tota la meva capacitat de càlcul a mirar de reconèixer-ne el patró. El que seria impossible per un inercial, fins i tot enormement tediós per un ciutadà, vaig treure-ho en menys de cinc segons. Correlava perfectament amb el pentagrama del Stairway to Heaven, (escales cap al cel), una melodia clàssica de la Terra antiga, d’una gent anomenada Led Zeppelin.

Al cartell hi posava “A l’Infern”, de manera que vaig deduir que hauria de ser justament el contrari de la cançó.

Vaig buscar en la meva base de dades. Durant aquella època, hi havia una llegenda que deia que, si sonava aquella melodia enrere, hi havia clarament un missatge adreçat a un ens malvat anomenat Satanàs, que es deia que vivia a l’infern.

Tot quadrava. Vaig prémer els botons en ordre invers, calculant el ritme entre cada nota. Amb extrema precisió, el càlcul fou el correcte, i un pilot s’il·luminà vermell. El cronòmetre es va parar de sobte, i una porta es va obrir… sota els meus peus.

Vaig caure en un abisme fosc. Sé que em va picar el cap en algun objecte, i a l’instant vaig perdre el coneixement.