de Maquis
Carme
Crec que tota la fúria se’m va quedar en la destral, clavada en aquella soca improvisada. Això, tan sols en part, va ser una sort.
[…] si m’ho haguessis preguntat aleshores, no t’ho hauria dit, però crec que l’únic que volia en aquell moment era fondre’m. Després d’aquell coi de guerra, convertida després en postguerra, i de la dictadura i tota aquella merderada, per primer cop vaig dubtar del meu bàndol i de les meves idees. Era com que una part de mi volia escanyar tota aquella gent que estava darrera l’altaveu.
[…] us han ferit, alguna vegada? al principi no es nota gaire res: immers en la tempesta del moment, un no n’és conscient del dolor; no és fins que descanses que t’adones que hi ha alguna cosa que no rutlla. El teu cos comença a funcionar pitjor per moments, i t’adones de les coses que no pots fer com abans. Frustració i angoixa prenen el lloc on abans hi havia fúria i adrenalina, i de cop et fas més i més petita. Doncs justament això deuria passar-me a mi.
[…] No ho he pas tret jo, eh? tots els psicòlegs m’han acabat dient més o menys el mateix amb diferents paraules: se m’havien follat l’orgull.
Aquella estella que se m’havia clavat era la més petita, és clar, comparada amb tot el que vindria després. Però va ser la primera en podrir-se; en infectar-se. No ho saps en el moment, sinó molt més endavant, quan ja tot importa una merda i et trobes entre aquestes parets sense ànima.
Abel
Jo em mirava el panorama en segona fila: m’amagava. En realitat, no he estat mai gaire valent, però aleshores era una rata acollonida.
[…] de fet, volia posar-m’hi, enmig. Ja em temia que allò acabaria molt malament. Ho… ho volia fer, però no m’hi vaig atrevir.
Ells dos es van discutir. Molt fort. No et sabria dir qui va dir què, ni amb quins arguments. Jo només els mirava, i em preguntava què havíem fet tan malament. Era com que els meus pensaments divergien cap a una altra direcció, potser perquè sabia que tota aquella discussió no anava enlloc.
[…] després sí. Cada vegada s’anaven acostant més, i s’anaven cridant més; crec que va ser en Ricard qui la va provocar. No sé ben bé què li deuria dir per fer-li perdre els estreps. Sense preavís, li va endollar la mà plana a la galta, i aquella bufetada va fer un espetec tal que em va fer mal fins i tot a mi, de veure-ho.
Ricard
Hi ha moments a la vida en què un no sap com actuar, i actua de manera impulsiva. Potser per això li vaig fer aquella mofa. Però, per estrany que sembli, després del revés que em va col·locar, no vaig tornar-m’hi. Deuria posar-me a esbufegar. Res més.
[…] Sé que és absurd. Suposo que en la meva educació m’havien inculcat molt fort que no s’ha de pegar a les dones, i d’alguna manera crec que no en sóc capaç. Per això no vaig fer més que donar-li aquella empenta esquifida, que ni la va fer trontollar, i em vaig girar per marxar. I just abans de sortir per la porta d’aquell refugi, vaig veure com en Mena es mirava l’escena… i tot i no poder-li veure la boca, els seus ulls tenien el posat que se n’estava rient de tots nosaltres; assegut, lligat i emmordassat com estava. I, com per compensar la falta d’acció d’abans, més irat que res, no vaig dubtar: cop de peu directe a la cara, i ell i cadira van caure enrere. Després, vaig sortir corrents d’allà.
Abel
[…] doncs no sé gaire per què ho vaig fer. Suposo que veia que tot allò s’estava esquinçant, i no volia que ens separéssim. El fet és que vaig córrer darrera d’ell, d’en Ricard, qui marxava a bon pas cap al turó que teníem al nord. Vaig seguir-lo; i no parava de cridar-li que tornés, i que ens havíem de calmar. Ni es va girar, però al cap d’uns minuts, quan enrere ja ni veia el refugi, el vaig trobar assegut darrera d’un pedrot. Plorava.
[…] estava assegut i amb les cames arraulides. No us explicaré què ens vam dir, per això. Millor que us ho digui ell.
[…] vam estar una bona estona, eh? potser més d’una hora xerrant. Al final ja de tonteries. Suposo que va ajudar a calmar els ànims; i potser també per l’aire fred, la ràbia va deixar de bullir. Vaig dir-li de tornar, i em va fer que sí.
Ricard
He de reconèixer que l’Abel ho va saber fer bé. Al cap d’una estona, ja ni me’n recordava d’on érem ni per què havíem discutit. El cas és que em va calmar, tot allò, i recordo al final pensar que ja trobaríem alguna solució.
[…] va ser tot tornant. No m’ho semblava, però havia caminat ben lluny eh! i quan vam tornar ens en vam adonar.
En aquella vall l’eco ressonava d’una manera un xic curiosa. Crec que les muntanyes estan disposades de tal manera que el so baixa només cap avall, i a damunt dels turons no hi arribava gaire res. Però allà sota, se sentien de vegades sorolls de ben lluny amunt: algun salt d’aigua, el crit d’alguna cabra salvatge, … no ho sé, coses diverses. I suposo, per extensió, que avall d’on érem es deuria sentir fins molt enllà. És collita pròpia això, eh? però podria ser.
[…] Suposo que dic tot això una mica per justificar-me. La veritat és que espero que no sigui el meu cap que intenti imposar aquest relat. Però ho dic com ho recordo: no vam saber res del que passava al refugi… fins que ja va ser tard.
Abel
Tornàvem tan tranquils. Fins i tot fèiem bromes, i xerràvem en veu alta. Ens podrien haver enxampat del tot, ho penso sovint.
Va ser en arribar al punt més alt del turó. Hi havia una vista directa del refugi, i dels seus voltants.
[…] vaig veure un cotxe, just al costat del nostre. Recordo pensar, amb sorpresa, que la resistència havia arribat, i ens havia trobat. Que per fi no estàvem sols. Però la realitat va caure com una llosa pesant, i va ser en Ricard, qui va verbalitzar-ho: merda. Ens han enxampat.
Ricard
El tòtil de l’Abel es va començar a posar nerviós. Vaig dir-li… no; vaig obligar-lo a romandre en silenci. Ens vam ajupir darrera d’un roc, i vam observar. No va ser fins passada una estona que hi vaig caure: la Carme era allà, i en Mena també.
[…] doncs imagino que tot deuria ser força ràpid, realment. La porta es va obrir de bat a bat, i un grup de tres homes d’uniforme va sorgir-ne de cop. Arrossegaven la Carme. Vaig veure que estava viva, però també vaig veure que els policies no els calia fer gran força per moure-la. Anava amb el cap cot endavant, i anava molt coixa.
[…] va ser llavors, sí. El tio es va posar molt nerviós. L’Abel, dic. I es va llençar cap allà. Quasi els fot un crit. Quasi.
[… somriu per sota el nas] li vaig fotre la traveta. Ara me’n ric, però era per estar-ne esglaiat. Collons, crec que se’m va passar la vida per davant. Vaig fer caure l’Abel al terra, i d’alguna manera vaig sortir-me’n per arrossegar-lo fora de la vista dels Caquis, i li vaig tapar la boca amb força. Vaig fer per manera que callés, i allà ens vam quedar.
Abel
Sí. Mal m’està dir-ho, però en Ricard va fer bé. No s’hi podia fer res. Ells eren més. A part que resulta que les úniques armes que teníem les havíem deixat al refugi. Quina cagada, eh?
[…] no crec que estiguéssim més de vint minuts allà amagats, després que el cotxe marxés. No vam discutir gaire, aquest cop. I vam baixar tan de pressa! Amb els nervis i la por que teníem al cos, quasi no podíem ni caminar, i de ben poc que no vam caure rodolant per la pendent. Però vam arribar al refugi.
[…] doncs devien ser quarts de sis del vespre, no ho sé. No teníem cap rellotge.
[…] la veritat és que no sabíem ben bé ni què hi anàvem a buscar. Però en entrar, ens vam quedar de pedra. Tot estava regirat. Les cadires —les dues que hi havia— pel terra. Encara hi havia alguns queviures nostres, però, és clar, de les armes, ni rastre. Tampoc el cotxe.
[…abaixa el cap] Sí. Allà la vam trobar: la cadira buida on hi teníem lligat en Mena, tirada al terra, amb les potes a mig trencar. I un bassal de sang per catifa. D’ell, però, ni rastre.