Ei Marc! Què fas?

La pantalla del meu mòbil es va il·luminar, i la Laura va aparèixer dins d’una notificació.

Res: avorrir-me. Els diumenges són una caca —li vaig escriure jo.

Per?

Són depriments. Mira:

Vaig obrir la càmera per fer una foto del panorama. Click: el meu pare, escarxofat al llit, a l’habitació contigua, havia estat abduit pel futbol. Mai no en tenia prou. Enviar.

I la mare —escrivia—, al menjador, rentadora i planxa fins a l’hora de sopar. Cada diumenge, així, tia. —Vaig seguir:— I jo…

A la pantalla de la Laura anava apareixent “Escribiendo…”, mentre jo escrivia, esborrava i després escrivia, sense saber gaire si enviar-li-ho o què.

I tu, què?, es va avançar la Laura, impacient.

Bua, espera. Merder a la vista

La mare venia del menjador feta una fera; era l’epicentre d’un terratrèmol que sacsejaria el massís l’edifici que fins aleshores havia estat la nostra família benestant. Va entrar a l’habitació dels pares; deuria trobar-se el pare al llit, mirant la tele, amb aquella panxa que li brollava samarreta avall, i el deuria mirar amb uns ulls de cremar cendra; una mirada que, mira que ha passat el temps, només ha tret en un parell d’ocasions, i sempre per a ell.

—Què és això, Toni? —Va alçar una peça de roba en l’aire.

Ell va fer que escoltava el que deia, però en aquell moment un penal injust va absorbir tota la seva atenció, i se’n va oblidar del perill que tenia a la porta de l’habitació.

—Respon-me, collons! Que de qui merdes és aquest tanga. Que l’acabo de rentar, hòstia puta.

Enmig dels crits, jo li transcrivia la bronca a la Laura, prement frenèticament les tecles.

Ni de conya la teva mare parla així, —m’escriu la, Laura.

Lletra per lletra, t’ho juro. Jo també estic flipant, tia.

El penal s’havia salvat al darrer instant, i el pare havia aconseguit parar un fil d’atenció que d’altra banda seria tan borrosa i fràgil com la relació que estava a punt de perdre. Li va dir:

—Serà teu, suposo, carinyo. Jo què sé. —Després d’una breu pausa, va seguir mirant la tele. —Per què no parlem després? és el mundial.

—És que dec ser idiota. —La mare feia que no amb el cap; crec que deuria sentir-se ancorada en una relació que era com tenir els peus en un fang que s’havia anat solidificant, i que no la deixava ni avançar, ni fugir d’allà—. I a sobre vaig jo i et rento el puto tanga. Sóc imbècil. —Seguia fent que no amb el cap, i li tremolaven les mans—. Imbècil perduda.

El nerviosisme contingut de la mare va fer-lo esclatar pocs segons després que el pare digués: “fora de joc claríssim; avui no farem res”. El cop de puny que li va fotre a la porta va deixar una marca molt evident.

—Que t’has tornat boja? —va fer ell, oblidant ja del tot el futbol.

Marc, tio, m’estàs tongant.

Que no, Laura, t’ho asseguro.

Que fort això del tanga. I què fots, tu explicant-m’ho? Se te’n va la olla.

Si vols callo, eh?

No, no, explica. Em moro de curiositat.

El pare es va aixecar per socórrer la mà inflamada de la mare, però ella s’amagava.

—Deixa’m estar, cabró. —va esclatar-li a la cara, amb una ràbia que no la deixava moure’s ni plorar.

Finalment, ella li va fer una empenta i va sortir, deixant el pare en una habitació que seria ja només per a ell. Em penso que el deuria sobtar, allò: crec que el pare sempre se n’ha adonat de les coses només a mitges.

Tio, Marc. Que fort.

Ja veus. Al menys, és un diumenge diferent, no?

No, no; dic que, que fort que ta mare m’hagi rentat el tanga eh?