Pela les patates amb parsimònia, talla a trossets minúsculs la ceba, i reserva ambdues coses per separat. No té cap pressa; és com si seguís els plànols que un arquitecte li hagués dissenyat per fer la truita de patata perfecta. Fregeix les patates amb el punt d’oli just. Té disposats tots els estris sobre el marbre, i se sap la recepta al mil·límetre: ara un bocí de sal —no massa—, ara remena les patates —que no es cremin—. Aboca la ceba, que es daura a la paella com mil peixets brillants que s’alcessin per atansar el pinso a la piscifactoria.

Llavors aboca l’ou liquat sobre la massa de tubercle, que s’escola com un llençol groc. Un cop escurat el bol de l’ou, barreja una última vegada la massa, i l’aboca dins de la paella, prèviament escalfada a potència mínima. S’espera. Escolta els espetecs subtils de l’ou en coure’s. Sacseja la paella, i els cubs de patata dansen com icebergs en un àrtic així viscós i del color del sol d’estiu. Es mouen, però la resta no es mou alhora.

Què passa? Alguna cosa no va bé. Torna a sacsejar la paella, i els cubs tubercles dansen menys, encara. La massa no es mou gaire. Merda, merda: la barreja s’està encolant. La mescla està quallant, però no té prou consistència, i el líquid és ara un conjunt heterogeni de grumolls, que amb prou feines cobreixen cada patata. Sacseja més fort, i la massa es mou menys, encara.

El cor se li accelera. Els braços comencen a moure’s sense cap pensar que els organitzi, i a les palpentes busquen un plat pla, per girar la truita. Bona idea: així, amb força, vinga, que tu pots, truiteta bona, desencola’t. Desencola’t i reviu, si us plau. Tot ha anat molt bé fins ara, no pots defallir.

Amb un cop sec de canell, gira el plat i la paella. El món, accelerat fins ara, de cop es paralitza. La paella està quieta, invertida sobre el plat. Sembla que tingui un tresor allà dins, perquè no s’atreveix a aixecar-la, i es queda un minut així.

Però no pot ser que ara tot s’acabi així. Aixeca-la una mica.

—No —fa—. No, merda no.

A través de l’escletxa que deixa la paella quan s’alça, hi veu fragments desfets de patata i ou que cauen a destemps sobre el plat pla; cauen descomposats, com caurien les ruïnes d’un edifici en demolició. Cauen, i deixen una manta de desolació en els ulls i en l’ànima.

Deixa a desgana sobre el marbre el plat, amb un abort de truita dins. Llavors, de nit, i amb el fluorescent de cuina com a únic company de la casa, cau de genolls i es posa a plorar.

 

Per què una simple truita produeix tanta tristesa? Per què són a vegades les petites coses, les del dia a dia, les que tenen tan poca importància, aquelles que més ens desfan les nostres esperances més tendres?

Potser és perquè, malgrat haver fet aquella recepta mil vegades; malgrat saber-se cada pas, i cada possible problema que pogués sorgir; malgrat saber-te omnipotent davant d’un procés tan previsible com és el fer una simple truita de patates, el resultat del qual depèn de tu, i només de tu; malgrat tots els malgrats, al final, alguna cosa se t’ha torçat, tot s’ha esfondrat i el resultat ha acabat essent terrible.

És com si tota aquella fatxenderia que sempre mostres davant dels aliments segrestats a la natura, t’hagués tornat en contra; com si ara fos el món el que s’està rient de la teva ignorància, aquella que vesteixes de saviesa i prepotència cada dia.

Ara, doncs, ja pots entendre que les coses a vegades es torcen perquè sí. Que no ho controles tot. Que no ets omnipotent, caram, i que els aborts i les desgràcies passen, i que les truites es desfan en mil pedaços, fins i tot quan havies donat per fet que tot sortiria perfecte. Plora, doncs, i sent-te sol en la teva desgràcia: perquè és teva, i només teva, i ningú vindrà a endur-se-la.