Era la tarda d’abril i l’aviador baixava amb pas ferm les escales emmoquetades que duen a la sala d’estar. Els núvols prims repartien els rajos de sol de manera uniforme, i la claror resultant formava una capa engaxonsa de blanc cru que omplia els racons, i eliminava qualsevol ombra dins d’aquella caseta unifamiliar. La sala d’estar semblava l’aparador d’una botiga de mobles: tot ordenat a la perfecció. Piles de llibres, agrupades pel llom, vestien de colors pastel les escasses estanteries d’unes parets immaculades, amb prou feines decorades amb algun quadre d’estil minimalista, monocrom. Entre els escassos mobles, de fusta clara, destacava la gran taula massissa, arranjada a la perfecció: tapet, gerro, flor; a la dreta, a tocar del finestral, la butaca de pell, davant de la qual unes mans li mostren esbatanat el diari del dia, que diu trenta morts en els darrers bombardeigs sobre la ciutat de Vlona. L’únic que trenca el silenci és el clic-clac del rellotge de peu. A l’aviador se li acut llavors que és just aquesta la viva imatge de l’escepticisme del meu país; un país que ha decidit simplement no ser-hi; i que s’ha quedat congelat en el seu propi temps, impermeable a tot l’horror en què està submergit el món real.
—Dad; mamma. Marxo.

Dad, estarrufat a la butaca, atura en sec la lectura, i abaixa el diari. Alça les celles blanques, denses com una capa de neu adherida a la taulada. A poc a poc, deixa entreveure uns ulls petits i descolorits, enterrats sota els estrats d’una pell suau, feta vella a cop de dies i més dies.
—I ara. Què dius, son?
—Que marxo. A les llistes. L’autobús surt en dues hores.
Dad calla, i sobrevola uns segons la mirada de l’aviador. Després, com desestimant les paraules del seu fill, abaixa la mirada i fa veure que segueix llegint.
—No se t’hi ha perdut res al continent, son. A més: són ells qui s’ho han buscat, no? Que s’arreglin les seves pròpies guerres, que aquí ja tenim prou feina. Au, va: ves a la cuina i porta’m un tros de formatge i melmelada, que és l’hora de la Fika.
—Què dius, Gunnar? —diu mamma, com amb sordina, des la cuina— Si ja n’has menjat fa vint minuts.
—Doncs se’m deu haver acabat, Rosalina, què hi farem —li fa un cop de cap a l’aviador—. Linus, fes el favor.
L’aviador esbufega, però entra a la cuina, mentre medita la millor manera d’enfrontar-se al seu pare. No la troba, però és clar, què pretén: porta dues setmanes donant-hi voltes, i no s’ha decidit a obrir la caixa dels trons fins tot just dues hores abans de marxar. Pren el tros de formatge, davant de la mirada severa de mamma. Aliè, Linus col·loca quatre torradetes, formant un vano amb les llesques de formatge d’ovella al damunt, i ho rega amb unes gotes de melmelada.
—No ho dius seriosament, oi fill? Marxar, dic. —diu en veu baixa.
—Sí. És de veritat. Mam, ajuda’m amb el pare.
—Però què hi has de fer, allà? El teu pare té raó, fill. Que s’apanyin ells sols.
—Pensava que em faries costat, mam. Tu més que ningú: ets d’allà, recordes?
—No ho diguis mai més, això. Fa molt de temps que vaig tancar aquesta etapa. Mira, deixa que les coses es calmin allà abaix i ja veurem més endavant, eh?. Que tampoc pot quedar gaire temps, fins que s’acabi aquest coi de guerra.
—Fins a perdre-la voldràs dir!
—Per què t’entestes a fotre’t en merders, fill —Dad treu el cap per la porta de la cuina—. T’hem donat una educació per a què siguis un bon enginyer, per a què tinguis un futur. I ara, vols llençar tots els esforços a pastar fang?
—Si aquests fastigosos guanyen, potser els següents som nosaltres, que no ho veieu? —diu, acorralat, Linus.
—És per ell, oi? —Dad li escodrinya la mirada, i es fa el silenci a la cuina—. Pel fill de puta del teu amiguet desviat, eh?
Dad l’empenta de sobte, i la sorpresa desestabilitza Linus, que impacta amb la base de l’esquena a la calaixera de fusta clara. De cop torna a tenir disset anys, i es veu a si mateix abocat a la pica, amb la mà del seu pare engrapada sobre el clatell davant del mirall, i un raspall amb sabó de mans dins de la boca.
—Mai més! —li va dir aquell Dad furiós a un Linus fet tot llàgrima—. Repeteix-m’ho, malparit! Aquesta puta llengua la netejarem ben neta, i deixaràs de llepar culs, ja ho veuràs.
Sentia la cara rogenca, i els braços en tensió per contrarestar la força que li empenyia el clatell endavant. Enllà, la mamma va seguir ignorant els crits tot fregant els plats amb parsimònia. Ell, va intentar dir-ho.
—No t’he entès. Què dius? —traient-li per fi de la boca aquell pal de fregar culpes.
—Que mmai més! —sanglotava—; mai mmés; mai mmés; mmai més…
I seguí repetint-ho, com si fos un mantra que el pogués rentar per dins, mentre es deixava caure al terra del lavabo petit, amb els ulls encetats, i un moc penjant-li sobre els llavis.
Linus agafa un plat i l’estavella contra el terra. Dad i Mamma s’enretiren, espantats.
—Mai més, Dad —diu, ara, l’aviador.
—Com?
—Que fes-te fotre. Sóc adult, i ja n’he sentit prou, de tu. Marxo a les llistes a lluitar per la llibertat. I si perdem, tan de bo que em matin, perquè no vull seguir vivint en aquest món de merda pura, on a gent com vosaltres se’ls permeti seguir fent miques les vides dels seus fills.
Dad s’enrogeix de cop i pren un ganivet de la taula. L’alça contra el coll de l’aviador.
—Tu et quedes. M’entens, son?
Per un segon, Linus es queda ert com un pal.
—Mataràs el teu propi fill? —riu—. Vinga, fes-ho! T’esperaré a l’infern, pare meu.
Tots dos es queden en un temps mort, i ningú mou un sol múscul. A la fi, és l’aviador qui trenca les taules. Pren, suau, la mà de l’arma de dad, i l’enretira a un costat una facilitat.
—Malgrat tot, encara t’estimo, pare. Però és que ja no et tinc cap por.
El ganivet cau inert al terra, i llavors és Gunnar Sefyr, dad, qui comença a sanglotar, i s’encongeix, tremolós, com el seu fill havia fet tantes vegades per causa seva. Linus Sefyr, son, l’aviador, l’agafa i l’abraça un moment, ell fet tot llàgrima, en tremolós silenci. Després, el deixa al terra fet una bola i avança fins a mamma, i li pren les dues mans. I mentre li mira els ulls pansits pensa, no sé qui ets, mamma, però espero que estiguis bé. Sense dir-se res més, es deixen anar, i la casa torna a emmudir-se. Nota una font de calor dins seu, d’esperança, que no havia notat en molts anys, i veu com el dia s’acoloreix a la fi. Sembla que hi ha alguna cosa que es comença a descongelar, allà. I, per un instant curtíssim, pensa que està fugint de la seva pròpia guerra, i se li fa més difícil que mai sortir d’aquella casa.
—Adjö! Adiaŭ! Adéu —i, tot seguit, marxa.