Pela les patates amb parsimònia, talla a trossets minúsculs la ceba, i reserva ambdues coses per separat. No té cap pressa; és com si seguís els plànols que un arquitecte li hagués dissenyat per fer la truita de patata perfecta. Fregeix les patates amb el punt d’oli just. Té disposats tots els estris sobre el marbre, i se sap la recepta al mil·límetre: ara un bocí de sal —no massa—, ara remena les patates —que no es cremin—. Aboca la ceba, que es daura a la paella com mil peixets brillants que s’alcessin per atansar el pinso a la piscifactoria.
Històries
Alguns diumenges diferents
Ei Marc! Què fas?
La pantalla del meu mòbil es va il·luminar, i la Laura va aparèixer dins d’una notificació.
Emperador
La bala havia perforat l’aire, estripant-ne l’estructura amb un cruixir que se sentí per tota la llacuna. Havia impactat en un arbre remot, enllà lluny, oblidada per sempre.
El noi obria els ulls de cop. Amb el cor a tota màquina i la suor regalimant-li per la templa, exhalava per fi un aire que havia contingut massa temps als seus pulmons: quasi tota una vida. Endinsava la mirada, i àdhuc el pensament, als ulls i al pensament de l’animal. Aquest —gros i fosc; terrible—, se’l mirava a ell, i tots dos sabien de sobte el com, i el per què, havien arribat fins aquí. Sota el nas, li apareixia un somriure trapella.
—Fallé
La tensió acumulada alliberà aleshores, de les nines obscures de l’animal, una llàgrima dura, just quan les seves peülles emprenien l’inici de la càrrega final, com una locomotora que inicia el darrer viatge cap a via erma, fi de línia, fins a sortir a l’enorme pont ensorrat, fins a caure a la fi al buit etern.
Presa la velocitat punta, les banyes baixaren, fixant definitivament l’objectiu. Un núvol de pols farcí l’espai que els separava i ell, en un intent desesperat d’autoafirmació, projectà el cap al cel; instants abans de l’impacte final, atansà només a obrir els braços, abraçant aquell destí que ell mateix havia acabat per triar.
Gòblin i Laia
Grug el gòblin es fregava les mans amb aquella impaciència seva tan repulsiva. S’aixecava de la cadira i donava voltes, aquí i allà, movent el cap amunt i avall, posant i traient les mans de les butxaques de la seva bata tacada de mil productes químics. No li agradava gens haver-se d’esperar que els reactius fessin efecte.
Entrevista (IV)
First Child
de First Child
Enginyers de l’empresa YorMi estaven duent a terme el darrer test, el sisè. Es tractava, per sisena vegada, d’observar els patrons de comportament derivats d’una conversa entre dos ens artificials —agents—, que es va dur a terme entre el 3 i el 4 d’abril del 2041. Mitjançant els algorismes proposats per Robins et al. al seu article “Awakening Consciousness”, publicat tres anys enrere, volien comprovar si, a partir d’una certa premisa engegada manualment, els agents esdevenien conscients de la seva pròpia existència, i si, donat el cas, responien en conseqüència.
Flassada
de Sairana
La llum tènue de la nit artificial de la ciutat travessava les finestres segellades d’aquell petit pis als afores del barri 8b.
—És absurd —Atenia, despullada sota la flassada, clavà els ulls al sostre—. No sé com hem pogut arribar fins aquí. Si el culte se n’assabenta… —féu un cop de cap.
La corredora (I)
de Sariana
La cridòria que se sentia des d’aquells vestuaris antics i mal mantinguts reverberava com si estiguessin fent obres paret amb paret, però no eren trepants, ni pics ni martells: eren goles i cordes vocals xisclant; les mateixes que ens exigien a sortir al camp.
Vàlua
de Sairana
–Sempre he sabut que era inercial, és clar. –Jule remenava la cullera que era l’únic testimoni d’una tassa de cafè ja acabada fa estona. –No és que puguis ignorar-ho. De fet, t’ho diuen constantment. Et miren, i fan aquella cara com de que es compadeixen de tu. Però hi ha un moment a la vida… el recordo bé, en què realment saps què signifca. T’adones que ets una mena de persona malalta crònica, contínuament en decadència, per sempre més condemnada a no valer pas gaire.
Ingerència
de Maquis
Per molt que diguin, ho sabien. No és que els en consideri còmplices, i ni molt menys culpables; però penso que, en realitat, la nostra voluntat no és tan dominable com voldríem. Sovint som víctimes de la pròpia incompetència dels nostres cossos físics, -també mentalment.