de Maquis
Carme
Crec que tota la fúria se’m va quedar en la destral, clavada en aquella soca improvisada. Això, tan sols en part, va ser una sort.
de Maquis
Per molt que diguin, ho sabien. No és que els en consideri còmplices, i ni molt menys culpables; però penso que, en realitat, la nostra voluntat no és tan dominable com voldríem. Sovint som víctimes de la pròpia incompetència dels nostres cossos físics, -també mentalment.
de Maquis
Recordo que la Carme es va començar a tornar boja. No parava de dir no sé què dels codis. Pensava que algú havia suplantat aquella comunicació. Deia: “Ni de conya pot ser això, no no”. I es posava a donar voltes per l’habitació. I cada vegada ella tenia la cara més vermella.
de Maquis
Tot va ser arran d’allò d’en Mena. […] El general, sí. Aquell que havia de ser… ja sabeu.
de Maquis
Sembla mentida, però a molts ens va passar que la claudicació del front revolucionari ens va causar, d’inici, una sensació d’alleujament. Havíem perdut, sí; però, d’alguna manera, pensàvem que, al menys, els morts i el patiment indiscriminat s’haurien acabat. Sabeu allò de “val més morir d’empeus, que viure agenollat?”; en aquell moment, aquesta frase ja no ens sonava gens certa; Molts -diria que tots-, estàvem disposats fins i tot a arrossegar-nos, a canvi que ens deixessin una minúscula part de la nostra llibertat.