de Sairana
La llum tènue de la nit artificial de la ciutat travessava les finestres segellades d’aquell petit pis als afores del barri 8b.
—És absurd —Atenia, despullada sota la flassada, clavà els ulls al sostre—. No sé com hem pogut arribar fins aquí. Si el culte se n’assabenta… —féu un cop de cap.
de Sariana
La cridòria que se sentia des d’aquells vestuaris antics i mal mantinguts reverberava com si estiguessin fent obres paret amb paret, però no eren trepants, ni pics ni martells: eren goles i cordes vocals xisclant; les mateixes que ens exigien a sortir al camp.
de Sairana
–Sempre he sabut que era inercial, és clar. –Jule remenava la cullera que era l’únic testimoni d’una tassa de cafè ja acabada fa estona. –No és que puguis ignorar-ho. De fet, t’ho diuen constantment. Et miren, i fan aquella cara com de que es compadeixen de tu. Però hi ha un moment a la vida… el recordo bé, en què realment saps què signifca. T’adones que ets una mena de persona malalta crònica, contínuament en decadència, per sempre més condemnada a no valer pas gaire.
de Sairana
L’home estava dempeus al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l’edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.