La bala havia perforat l’aire, estripant-ne l’estructura amb un cruixir que se sentí per tota la llacuna. Havia impactat en un arbre remot, enllà lluny, oblidada per sempre.

El noi obria els ulls de cop. Amb el cor a tota màquina i la suor regalimant-li per la templa, exhalava per fi un aire que havia contingut massa temps als seus pulmons: quasi tota una vida. Endinsava la mirada, i àdhuc el pensament, als ulls i al pensament de l’animal. Aquest —gros i fosc; terrible—, se’l mirava a ell, i tots dos sabien de sobte el com, i el per què, havien arribat fins aquí. Sota el nas, li apareixia un somriure trapella.

—Fallé

La tensió acumulada alliberà aleshores, de les nines obscures de l’animal, una llàgrima dura, just quan les seves peülles emprenien l’inici de la càrrega final, com una locomotora que inicia el darrer viatge cap a via erma, fi de línia, fins a sortir a l’enorme pont ensorrat, fins a caure a la fi al buit etern.

Presa la velocitat punta, les banyes baixaren, fixant definitivament l’objectiu. Un núvol de pols farcí l’espai que els separava i ell, en un intent desesperat d’autoafirmació, projectà el cap al cel; instants abans de l’impacte final, atansà només a obrir els braços, abraçant aquell destí que ell mateix havia acabat per triar.

*    *    *

 

L’aire del matí era fresc. Reconfortava trobar-lo enmig d’aquell agost, sufocant com ho eren tots els agostos a Puebla des que en tenia memòria. Sobretot per això, per sentir el fred a la pell, Rosita es llevava cada dia a trenc d’alba. Fins i tot aquell diumenge.

Cling!

La rutina solia asfixar-la; a la granja, sempre hi havia massa coses a fer, tasques cícliques inacabables que impedien tenir temps per a qualsevulla altra afecció més creativa i que, a més, acostumaven a ser esgotadores: des de caminar tres quilòmetres per recollir deu litres d’aigua potable, per dur-los de tornada penjats de l’espatlla; passant per moure piles immenses de palla amb la forca, només per veure-les desaparèixer en segons engolides pels colls del bestiar famèlic; fins a obrir-se pas entre núvols densíssims de plomes disparades com confeti de totes bandes tan bon punt obria la porta de la caseta de les ponedores, les quals defensaven la seva producció d’ous a crits, plomades i fins i tot picades de bec als braços. Els mateixos braços, per cert, que ara se li eriçaven amb la brisa del matí.

Cling-cling!

Asseguda al pedrís del jardí, amb les cames creuades, observant el sol aparèixer darrera del bosc que envoltava la llacuna, el món esdevenia del color de la turquesa. El seu germà, Luisito, li havia explicat fa molt que la turquesa era una pedra preciosa, raríssima, i que, àdhuc, tenia propietats màgiques. Durant aquelles primeres hores del dia, doncs, Rosita pensava que la claror del matí, d’aquell color angèlic, li imbuïa autèntica màgia, i jugava a fer veure que la seva ment, i no el vent, era qui movia les branques dels arbres i les fulles del terra; que, allà al fons, pel camí de la fonda, aquella carreta s’havia aturat perquè ella, així, ho havia ordenat a l’ase que l’estirava, davant de la mirada atònita del cotxer, i dels seus crits fútils per reemprendre la marxa; s’imaginava, amb la mirada clavada a l’horitzó, que el sol de cop aturava la seva ascensió, i romania allà, a mig néixer, durant una llarga estona. Llavors, de cop, surava i es desprenia del pedrís i del jardí, i de la granja, i de la llacuna, i de les seves prades, i volava cap a l’est, cap al sol naixent, travessant boscos i muntanyes, explorant indrets nous i, finalment, arribant a veure el mar, d’infinita aigua turquesa.

Cling-cling-cling-cling!

S’adonà llavors que aquell dringar la reclamava a ella, i sortí, de cop, de la seva abstracció. La màgia s’havia fet fonedissa, i tornava a ser ella, només ella, asseguda al pedrís, ancorada en aquella granja solitària.

Es girà i començà a caminar a pas ràpid cap a la casa de guix blanc, basta i robusta, de pis i mig d’alçada, amb aquelles golfes improvisades on havia dormit tots els dies dels dotze anys de la seva vida.

—¡Rosita! —sentí que una veu la reclamava. Venia de la finestra de les cortines de flors de colors, al primer pis—. ¡Venga ahora, niña!

Travessà el porxo de fusta blanca i entrà per la porta del darrera, que donava a la cuina. La composició amorfa de la casa, reestructurada en diverses ocasions al llarg del darrer segle, l’obligà a recórrer dos passadissos i un lavabo, per tal d’arribar a l’habitació principal. Al centre de la sala, en aquell llit senyorial d’estructura quasi barroca, sota la creu del cristo santo, jeia Padre, tapat fins dalt, amb la mirada perduda, estàtica, i la boca fixa, mig oberta. Al seu costat, asseguda damunt del tamboret, amb el cos petrificat i recte com un pal, romania aquella dona; ara havia girat el cap, i escodrinyava Rosita. Tenia els ulls molt clars, quasi blancs, i unes petites ninetes d’absolut negre, que penetraven com una fletxa. Amb els cabells grisos caient inerts damunt d’aquell vestit fosc, centenari, gruixudíssim, que no s’havia tret en tot el mes, semblava més aprop de la mort, fins i tot, que el mateix Padre.

—¿Dónde estuvo? ¿No oyó la campanilla? —féu la dona.

Asseguda en un tamboret al costat del gran llit, tenia una campaneta de plata pinçada entre el polze i l’índex, i la feia dringar un cop més:

Cling-cling!

Rosita restava palplantada al llindar de la porta. Amb el cap cot,  només es mirava a si mateixa i al seu vestit, que havia sigut d’un blau intens com el cel d’estiu, però que ara, sota el sol del dia a dia i els frecs amb el lleixiu, havia adquirit el to trist de l’hivern. Empassà un glop amarg de saliva.

—Usted siempre está con la cabeza en las nubes, mijita. —seguí, mentre desava la campaneta a la tauleta de nit. —Ahora, entra. Siéntate.

Rosita obeí, i segué a la cadira de vímet que hi havia als peus del llit. Després pensaria que aquesta cadira era molt més còmode que el tamboret dur des d’on feia guàrdia la dona feia ja setmanes.

—¿Qué día es hoy? —digué la dona, amb un fil de veu dolç, melodiós, impossible en algú amb aquell aspecte.

—Domingo, señora.

—¡De número, niña! —digué de sobte irada, amb el to d’haver perdut la paciència, o potser de no haver-ne tingut mai. Després duna pausa, recuperà la veu dolça:

—¿Qué día es hoy?

—Veintitres, señora —respongué Rosita, dubtosa. Després, com si esperés una reprimenda, especificà: —veintitres de agosto… señora.

—Bien. Supongo que alguna cosa tendrás en tu cabecita de niña mimada, y recordarás qué celebramos, ¿cierto?

—Es el santo de Padre. —respongué Rosita.

—Es un gran celebración para nuestra família —li prengué la paraula la dona—, las tradiciones son lo más importante para nosotros.

“Ya sabe que esta família ha sufrido muchísimo en los últimos tiempos; no debemos perder más de lo que ya no tenemos, ¿no cree? Desde que su hermano Luís nos dejó tirados, todo es mucho más fatigoso —digué, mentre prenia la mà inerta de Padre—; con el pobre Bartolomé de mi vida yaciendo sin fuerzas… no sé cómo tiraremos adelante.“

Rosita havia sentit aquella història una vegada i una altra: Luisito havia traït la família, s’havia rebentat totes les tradicions, i havia marxat; per això Padre estava com estava. Aquestes coses no es perdonaven. No a Puebla; menys a la granja.

—Padre y yo pensamos mucho sobre este asunto, muy detenidamente; creemos firmemente que ha llegado el momento de que usted sea la siguiente en extraer el alma de Emperador.

Un cop de fred recorré Rosita, i la féu arremolinar-se sobre el seient.

—Se… Señora, usted ya sabe que le tengo miedo —digué, amb les paraules mig tallades. Abaixà el cap, mentre els llavis li tremolaven —Es que… me quiere mal.

—¡Tonterías! —replicà—. No hay nadie más, que pueda hacerlo ya. Además, estás perfectamente preparada —es girà per mirar l’home dins del llit—. ¿No es cierto, Papacito?

Padre, tapat fins dalt, jeia amb ulls petits i desencisats; molt oberts, però  sense mirar realment enlloc. La dona seguí, adreçant-se altre cop a Rosita:

—Ya sé lo que piensa usted… como quien dice, soy una recién llegada a esta adorable família. Pero la conozco, mi pequeña Rosita; créame que la conozco como si la hubiera creado con mi propio vientre —digué, mentre es es posava una mà a la panxa. —Su papá y yo estamos muy orgullosos de usted; y se lo hemos dado todo, ¿recuerda? no puede fallarnos ahora, mijita.

Féu una pausa i, tot seguit, tragué un objecte embolicat en un mocador finíssim de seda verda, i l’oferí a Rosita:

—Tómela.

Col·locant per instint les mans en safata, prengué l’objecte, que pesava més que no s’havia imaginat. Desplegà un tros de mocador, per comprovar el que ja sabia: la pistola de Padre.

—Ahora, váyase, mi amorcito. Ya sabe su cometido, ¿cierto?

Rosita s’aixecà, i es disposà a sortir de l’habitació, quan la dona li digué:

—Ah, fíjese que casi me olvido —digué, amb els llavis definint un mig somriure aterridor, mentre apareixia per entre els seus dits macilents un petit objecte cilíndric de metall—. La bala.

Rosità veié aquella bala, que emanava reflexes de llum porpra. Tremolava només de pensar què n’hauria de fer, però al cap d’uns segons reuní prou forces per estirar el braç; l’agafà, però li bullia als dits i la deixà caure, i just quan quasi tocava el terra, tot fent una cabriola maldestra, aconseguí pinçar un plec de la faldilla i recollir per fi la bala, que embolicà amb el vestit juntament amb la pistola i, tot seguit, sortí corrents de l’habitació.

Els estables del bestiar es trobaven a la banda oest de la casa principal; els coneixia perfectament: havia netejat cada raconet milers de vegades, i s’havia fet càrrec de cada animal; però, més enllà, travessant-los, n’hi havia un, separat de la resta, tancat amb quatre parets de fusta triple, que sempre havia evitat. Allà era on viva Emperador.

Caminà amb pas dubitatiu, mirant recte. Un sol de justícia escalfava totes les coses al seu voltant. I allà on veia un objecte, fos arbre, pedra o animal, apareixia seva ombra perseguint-lo, insolent, i se’n reia, esperant en secret el moment precís de fer-se real, de deixar d’ésser imaginada, i prendre-li finalment l’essència privada. Va encarar els estables, i s’imaginà que els animals callaven en sec, i només la observaven; després, quan passava per davant, evocava les eugues i els seus pollins, els porcs i les gallines, tots repicant a terra, a l’uníson, seguint el ritme dels tambors d’avantpassats remots iniciant el sacrifici a l’ídol sagrat.

Deixà els estables enrere, i encarà a la fi aquella construcció silenciosa que, per dimensions, més aviat semblava un graner. Just davant seu, entre ella i la porta d’entrada, i recolzades sobre un muret de pedra blanca, estaven disposades en fila les vuit calaveres banyudes dels altres vuit Emperadores, que la fitaven, totes alhora, desafiants, com una mena de macabre saló de la fama. Algunes estaven molt deteriorades, saltejades de molsa i rosegades, i no se n’apreciava del tot l’aspecte. D’altres eren més recents, i feien una fila aterridora. Però entre les conques oculars de totes i cadascuna hi havia un forat, de la mida d’un dit petit, envoltat d’una zona ennegrida, recremada, amb la forma d’un sol negre. Li semblà que alguna encara treia un fil de fum.

Palpà per pur instint la pistola, enterrada enmig del manyoc de teles, i alçà la vista cap al gran estable. Agafà aire i valor, i féu un pas endavant. Llavors:

—¡Eh, tú! ¡Garbancito!

Rosita es quedà rígida. Mirà enrere, deixant a la seva esquena les calaveres: ningú.

—¡Gíííírate pendeja! —tornà la veu.

—Vamos, mijita —saltà una segona veu, més dolça—; delante tuyo.

Rosita tornà la mirada bruscament cap endavant, fent giravoltar la fadilla gastada: ningú.

—¡Aquí! —féu la primera veu—. Llevas rato mirándonos pero, ¡capaz que te cuesta vernos!

Rosita abaixà la vista. Imaginà que una de les calaveres banyudes, la que estava al centre, havia tremolat just quan sonava la veu, així com tremolen les titelles quan el seu ventríloc parla.

—Vaya vaya, ¿así que vas a hacerlo? —digué la primera calavera—. ¿Vas a matar al Emperador, pues?

—Eh, pero… ¿ustedes hablan? —digué Roista, incrèdula—. Deberían estar ya muertas.

—¿De modo que así nos tratas, ahora, eh pendjita? —digué la primera—. Después de lo que hemos hecho por ti, y por nuestra familia. Qué pena todo, ¿eh?

—¿Quénes son? ¿Qué quieren?—digué Rosita—.  Déjense de rodeos.

—Ya lo sabes. Siempre lo supiste, cariño —digué la segona calavera—. Todos hemos pasado ya por esto.

Rosita no volia entendre, però ho sabia perfectament i, sense poder-ho evitar, va batejar les calaveres amb els noms de Luis, la primera, i Madre, la segona.

—¿Y qué saben ustedes de lo que estoy haciendo? Ya están marchados; vacíos; muertos. Déjenme en paz, pues.

—Al otro lado no hay lo que piensas —digué Madre—. No hay cura.

—Hay sólo más de lo mismo —contiunà Luís—. Lo de siempre, nomás.

—Tú no hables con estas alturas, Luisito —replicà Rosita—. ¡Traicionaste a Padre! No terminaste el ritual.

Els cranis callaren.

—¿No tienes nada que decir? —seguí Rosita—. Estoy cansada de acertijos, ¡habla!

—Quise rebentarlo todo, Rosita—digué Luís—; pero algo salió mal. Algo, o quizás todo fue al revés. Pero ya no me arrepiento. Conseguí romper la cáscara, aunque me dejé el hueso entero dentro.

—Miren, ahorita no tengo tiempo de sandeces —digué Rosita, cansada d’aquella intriga—. Es un día imporante, es el santo de Padre…

—Mentira —digué Luis—. Es tu cumpleaños, pendeja: por eso estás tú aquí. A mí me engañaron también. Pero hoy tú puedes terminarlo todo. Romper el hueso, ¿entiendes?. Padre ya no te merece, pero tú puedes tirar adelante. Marcharte de verdad, muy lejos.

Les calaveres seguien allà, a l’aguait de la seva reacció, i Rosita les fitava sense saber gaire què dir. Tenia la sensació que sabia de què parlaven, però no podia posar-hi ben bé forma, al concepte, com si fos una olor que la transportés a una època passada, però ignota; potser mai viscuda; potser censurada.

—Mi amor, es inútil —digué Madre—. Padre ya no puede mejorar; no tiene ya solución. Pero usted sí la tiene. Luche, mi amor; tiene que luchar. Y sobretodo, no la escuche.

—No la escuche, niña —digué una tercera calavera, més desgastada.

—Eso, eso. ¡No la escuche a esa necia sin alma! —digué encara una quarta.

Rosita posà nom a tercera i quarta: les anomenà Abuela i Abuelo.

En aquell moment, les altres quatre calaveres, que havien estat fins aleshores en silenci, començaren a parlar, però Rosita no entenia la seva llengua; li semblava una parla tribal, remota, ja oblidada en pas dels anys. Al cap d’una estona, Luis i Madre s’hi van afegir, i després Abuelo i Abuela, i ara les vuit li parlaven alhora; totes demanant que no fes el que sabia que havia de fer.

I llavors, entre aquella cort de crits, a la dreta del tot, en va veure una última; no s’hi havia fixat fins aleshores, però la novena calavera estava ara mirant-la, quieta i muda. A diferència de totes les altres, no tenia cap forat al crani. Encara.

—Rosita —digué Rosita.

Enmig d’aquell orgue de crits i parlotejos, Rosita se sentia perduda. No sabia com fer-les callar, però tampoc podia marxar d’allà, ni avançar. Començà a obrir la boca per dir-los quelcom quan, de cop, totes emmudiren.

Notà una presència dura, massissa, darrera del seu clatell. Sabia qui era, però igualment Rosita es girà per comprovar com la Dona, dreta darrera seu, s’evocava en l’escena, i portava amb ella el silenci de totes les coses, i de tots els temps. Un silenci que ara li ressonava, eixordador, a la ment, i li impedia pensar o imaginar res més.

—¿Todavía aquí? —digué la Dona, amb els ulls entretancats—. Venga, arree adentro —li ordenà.

Rosita se sentia com un bisó, un bisó encerclat per una banda d’indis armats amb llances que, després d’hores de fugida inútil, i ja amb l’últim alè, aquell que sovint es confon amb el de “Morir Matando”, però que té molt de l’esperança de l’ignorant, carrega contra el més forçut de tots. Així doncs, avançà Rosita travessant la filera de cranis, ara inerts, i s’encarà amb aquella immensa porta corredissa. Obrí la balda, que cruixí amb el gemec d’allò que ha estat segles immòbil. Agafà aire i, desenterrant les forces de dins —o potser de sota— d’una por que no sabia ni si li era pròpia, féu lliscar la porta doble només l’espai just per cabre-hi ella. Un pas, després dos, i la porta es tancà, darrera seu, deixant-la completament a mercè de la foscor.

El silenci que seguí el tancament de la porta no tenia res a veure amb el que la Dona havia produït abans; tot i que incialment fou igual d’aterridor, tant el silenci com la foscor en què es trobava s’anaren diluint a poc a poc, com el fang que es precipita finalment al fons del cossi; passats uns segons amplíssims, doncs, poc a poc aparegueren imatges que s’anaven definint de mica en mica: a l’esquerra, veié una pila de palla amb una forca enterrada de la qual només en sortia el mànec, i una roda de carro al costat, recolzada a una columna de fusta; a la dreta, apareixia una taula parada amb xerracs, tenalles, tisores, malls i tota mena d’eines de treball, i més eines encara, que penjaven de la paret contigua. Semblava que aquell era un taller ben normal; de fet, era com si s’hagués utilitzat la setmana passada.

Aleshores començà a escoltar un so ronc, molt tènue, que inspirava i després exhalava; sorgia d’un espai, en tenebres, al fons de la sala. Poc a poc, la seva freqüència augmentà, i també la intensitat, i aviat pogué distingir com es projectaven núvols de pols des del terra cap a totes direccions, formant un vano de partícules sorrenques.

De l’ombra, nasqueren dues fosses nasals bovines que l’esguardaven com dos ulls negres: es dilataven i es contreien compassades amb l’exhalació. De cop, impactà als sentits de Rosita una olor de carn fresca, crua, d’entranya humana: de sobte era allà, observant la presa immòbil que la mirava i, al mateix temps, era aquí, sentint com la bèstia, allà, assaboria la seva flaire, i deixava anar un dens glop de saliva al terra.

—Cargue el arma, mijita —digué una veu, paladejant cada síl·laba.

La Dona tornava a ser allà, tot i que no l’havia sentit arribar, ni obrir la porta. Era a la dreta quan era nena, i davant quan era bèstia, com omplint tots els angles d’un calidoscopi sobrenatural que envoltés la sala.

Recordà llavors que tenia a la mà el manyoc de teles del vestit, dins del qual restava embolicada la pistola de les cerimònies i de les desfilades de Padre. La que ell mai havia utilitzat, però que, al mateix temps, duia molts anys fent servir, cada dia de l’aniversari. Desféu les teles amb parsimònia, i extragué l’arma, i tot seguit aquella bala estranya, que lluïa reflexos porpres encara més vívids que abans. Al tacte, ja no li coïa, i la inserí al tambor amb una precisió sorprenent en una nena de dotze anys.

—Apunte al cráneo, entre los ojos.

Rosita alçà l’arma cap a la bèstia i, alhora, es veié a si mateixa com en un mirall, amb el canó que l’apuntava, rodó i negre, tal vegada igual que les fosses nasals que seguien inspirant la seva essència, amb més i més força. S’imaginà llavors que manava a la bèstia que avancés fins a ella, i parés el crani pla, per tal de tenir, ella, un objectiu claríssim, impossible de fallar; i com el domador que fica el cap dins les grans mandíbules obertes a voluntat del lleó, es veia, també, a mercè d’aquell animal, que mantenia el cap abaixat i prest per banyegar-la en qualsevol instant. Qui iniciés el combat, doncs, guanyava i, alhora, qui atacava primer, també moriria.

Un feix de llum, entrant casual des de l’exterior per una escletxa a la paret, il·luminà justament el coll de l’animal, i Rosita copsà un collar que sorgia d’entre els seus atapeïts pèls negres; aquest mateix feix es reflectia sobre una pedra de turquesa arrodonida, lligada al collar, fins als ulls de Rosita, i la imbuïa d’aquest angèlic color. Els ulls d’ella apuntaren als de l’animal, negres com boles d’obsidiana polida que, al seu torn, reflectien sobre la mateixa Rosita i, així, animal i persona s’enllaçaren amb el mateix feix d’autèntica màgia. Llençà aleshores el seu cap endavant, en una cornada brutal, alhora que, sincronitzadament, Rosita l’esquivava deixant-se caure a l’esquerra, i disparava a la dreta, abans de rodolar pel terra. La bèstia errà l’atac d’inici, però impactà directament sobre el cos espectral de la Dona, que seguia allà, rígida, i que rebé, alhora, el tret fatal d’una bala porpra imaginada especialment contra la seva pròpia essència malèvola.

Quan les parpelles de Rosita s’obriren, era ella sola qui estava en aquell graner. No hi havia rastre de bèstia ni de dona, sinó només d’un senzill collaret al terra, lligant una pedra turquesa arrodonida. Res més semblava fora de lloc.

Sortí d’aquella construcció amb el collaret al coll, i travessà, just davant, una fila de làpides, on hi figuraven, inscrits a mà, els noms complerts dels que ella anomenava Luisito, Madre, Abuela, Abuelo, Antepasados Toltecas. I n’hi havia una, a l’esquerra de totes, encara llisa, sense nom assignat.

—Todavía no es nadie —digué, en veu alta, i seguí caminant, deixant enrere l’aparador.

Quan va entrar en aquella habitació, l’olor de vell li impregnà altre cop els sentits. Escoltà Padre respirar; tenia els ulls oberts, però ara aquests tenien visió, i es fixaven en els de Rosita, per primer cop en tants anys.

—Mi niña —digué Padre—. Estás viva.

—A todos nos debe llegar la hora —reposà Rosita—. Y a usted también. A usted más que a nadie.

—Déjeme que le explique…

—Ya sé —tallà Rosita—. Todos dieron la vida por usted. El valor que ellos tuvieron, es el reflejo del que a usted le faltó siempre. Por alargar su vida, recortó la de ellos; por amor a usted, ellos recortaron la propia. Dígame: ¿Cuántos años pretendía vivir, a costa de los que más le quieren?

—Yo… sentí miedo. Morir de viejo y amargado, en esta laguna abandonada, es… muy duro. Es peor que morir.

—Todos trabajaron y murieron por usted: Madre y Abuelos, y los bisabuelos también. Y Luisito.

—¡Luís me traicionó! —cridà Padre—. Me traicionó justo como me traicionas tú ahora, Rosita malcriada. No debí ponerte el nombre de tu maldita madre.

—Luisito le amaba; tanto como a los demás, o quizás más aún; como yo misma. Y, al igual que yo, Luís siempre supo, o intuyó, que usted nunca nos correspondió con su amor. Porque su amor siempre fue solamente para consigo mismo, ¿entiende? Y aun viviendo cien años más, y vistiéndose usted con el cuerpo de esa mujer, o acaso de otra, o de hombre, o de animal, da lo mismo: siempre será usted un ingrato cerdo egoísta.

Després d’un gran silenci, que evidencià totes les coses que hi havia allà i que serien ja per sempre més insípides, desfetes en mil bocins, Padre digué:

—Rosita de mi vida. Eres lo único que tengo y que me queda. Todo lo demás está perdido. Perdóname, quédate a mi lado y arreglémoslo todo.

—Hay cosas rotas que ya nacieron rotas, y no se pueden reparar. Me trae sin cuidado lo que usted haga con lo poco que le quede de vida. Óigame bien: no pienso imaginarle ningún otro destino.

Rosita sortí llavors d’aquella casa sense mirar les llàgrimes de Padre, les primeres des de feia tants i tants anys, quan el seu cor, de pedra, deixà de batre en el moment just en què començava a estovar-se-li.

 

A fora, el sol de justícia havia deixat pas a una tarda que s’havia estès com un llençol del color suau de la closca de carabassa. L’aire, ara, farcia de futur el tors jove de Rosita, i ella, amb el puny tancat, garfia amb força la pedra de turquesa que li havia salvat la vida, però que sabia que corresponia a un altre futur; un futur que ja no seria mai seu. Inflà un cop més d’aire els seus pulmons, que semblaven tot just estrenats, i amb la mateixa força amb què l’empunyava, obrí ara la mà, i caigué inerta aquella pedra de turquesa arrodonida al terra.

El camí s’estenia just davant de la granja. Començava allà, i baixava turó avall; sabia com era però, per un cop, Rosita va ser totalment incapaç d’imaginar-se on deuria acabar. I li va semblar que aquest final, potser podria ser, en canvi, un gran començament.