de Sairana

La llum tènue de la nit artificial de la ciutat travessava les finestres segellades d’aquell petit pis als afores del barri 8b.

—És absurd —Atenia, despullada sota la flassada, clavà els ulls al sostre—. No sé com hem pogut arribar fins aquí. Si el culte se n’assabenta… —féu un cop de cap.

Sirus Onar, un home inercial, suava estirat al llit, mentre els batecs del seu cor primitiu s’anaven calmant amb el pas dels minuts. A Sairana, la temperatura era sempre constant… cosa que vol dir que sempre hi feia calor.

—No has de patir. Tu sempre dius que tot està previst, segons els designis d’Ió. Doncs això també deu estar-ho, no?

—És possible —la dona, que estava fins aleshores estirada al seu costat, s’incorporà, deixant caure la flassada. Es quedà parada, pensant, i al cap d’uns segons es girà, i li féu unes fregues al pit d’ell, del qual brollaven pèls foscos—. Per cert que… a mi m’ha agradat molt.

A Atenia li encantava el cos d’aquell inercial. Era del tot exòtic descobrir cabell enmig de la pell humana. Es veu que això havia estat la norma molt temps ençà, però ara ja no se’n veia enlloc.

Sirus girà el cap i va fer-li amb la mirada una repassada lenta. La noia tenia un cos extremament esvelt, amb unes sines minúscules i el cabell llarg i fi, d’un impossible turquesa fosc, que queia llis sobre les seves espatlles i darrera l’esquena. Es quedà clavat amb els seus ulls mirant els ulls d’ell. Tenien un color violat màgic, espectral… evidentment, del tot artificial.

—Vist de fora, crec que té el seu mèrit deixar satisfeta a una sacerdotessa d’Ió… sobretot per un inercial com jo —instintivament, els braços musculosos de l’home van anar a atansar el darrera del seu clatell—. Amb tants endolls, a vegades un té dubtes d’on s’ha de ficar…

—Ets idiota —la sacerdotessa li etzibà un cop pla al pit, alhora que les galtes li pujaven el to, tot insinuant el blau fosc de la sang dels ciutadans, i una espurna de somriure se li dibuixava als llavis. Instants després, tan ràpid com van acolorir-se, tornaren al seu estat habitual. Acotà el cap—. A més… no sóc sacerdotessa encara —les pupil·les se li van contraure de manera automàtica—. Demà és un gran dia. Si el gran Ió així ho vol.

—Suposo que llavors…

—Això nostre s’acaba —va acabar ella.

—I què farem? fer veure que no ens coneixem? —ell s’incorporà també al llit, encarant-s’hi. Fem com si res, doncs?

—Això mateix. Ah, i no has de patir pel teu secret… —girà les cames i les deixà caure del llit al terra, donant-li l’esquena—. Demà mateix l’esborraré de la memòria.

Sirus es posà dempeus de cop —Osti, Atenia, és que a vegades ets tan freda… ja no sé, si ets més màquina o més persona. Tan bon punt em dius que t’ha agradat molt, com m’engegues de la teva vida així —va fer petar els dits.

—Ha estat molt bé. Divertit i… interessant. Això no ho penso esborrar.

—Ah, aleshores estic tranquil·líssim —El sarcasme que traspuaven les seves paraules podria haver-lo entès fins i tot un ximpanzé de laboratori.

—No cal que et posis així. Hem viscut tot això, i ja sabíem el que passaria. No te’m posis sentimental, que no va d’això. —ara era ella qui s’havia aixecat, i s’estava recollint el cabell en una cua. —A més, encara que no fos pel culte, en quin món tu i jo hem de ser res? És que tot aquest rotllo de les parelles… que està més que obsolet, a veure si evolucioneu.

—Deixa-ho. No cal que diguis més. Està tot més que clar. —Sirus s’enfundà la seva camisa blanca, els pantalons gastats i sortí ràpidament del pis. Atenia no afegí res més.

– – –

Amb el temps i amb perspectiva, el que realment fotia a Sirus era que no recordava la darrera mirada que s’havien fet. Hauria donat el que fos per tornar enrere i abraçar-la, tornar-li a fer l’amor i fusionar-se amb aquell cos híbrid un últim cop més. Només un. Però no.