de Maquis
Per molt que diguin, ho sabien. No és que els en consideri còmplices, i ni molt menys culpables; però penso que, en realitat, la nostra voluntat no és tan dominable com voldríem. Sovint som víctimes de la pròpia incompetència dels nostres cossos físics, -també mentalment.
de Maquis
Recordo que la Carme es va començar a tornar boja. No parava de dir no sé què dels codis. Pensava que algú havia suplantat aquella comunicació. Deia: “Ni de conya pot ser això, no no”. I es posava a donar voltes per l’habitació. I cada vegada ella tenia la cara més vermella.
de Maquis
Tot va ser arran d’allò d’en Mena. […] El general, sí. Aquell que havia de ser… ja sabeu.
de Maquis
Sembla mentida, però a molts ens va passar que la claudicació del front revolucionari ens va causar, d’inici, una sensació d’alleujament. Havíem perdut, sí; però, d’alguna manera, pensàvem que, al menys, els morts i el patiment indiscriminat s’haurien acabat. Sabeu allò de “val més morir d’empeus, que viure agenollat?”; en aquell moment, aquesta frase ja no ens sonava gens certa; Molts -diria que tots-, estàvem disposats fins i tot a arrossegar-nos, a canvi que ens deixessin una minúscula part de la nostra llibertat.
Aquesta és la Guerra Última.
Dues nacions es disputen el control final del món. Ambdues comparteixen modus operandi: explotar els seus ciutadans per obtenir-ne el màxim benefici, amb l’excusa de la guerra contra l’altra superpotència.
de Sairana
L’home estava dempeus al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l’edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.