de Sairana

–Sempre he sabut que era inercial, és clar. –Jule remenava la cullera que era l’únic testimoni d’una tassa de cafè ja acabada fa estona. –No és que puguis ignorar-ho. De fet, t’ho diuen constantment. Et miren, i fan aquella cara com de que es compadeixen de tu. Però hi ha un moment a la vida… el recordo bé, en què realment saps què signifca. T’adones que ets una mena de persona malalta crònica, contínuament en decadència, per sempre més condemnada a no valer pas gaire.

Aquella cafeteria estava a mig omplir. Era un lloc ben adient per aquella conversa. Ni massa ple, -que impediria parlar amb tranquilitat-, ni massa buit -que faria posar l’orella a un cambrer, un vianant despistat, o qualsevulla altra mirada que era millor evitar-.

Era una tarda -perquè ho deia el rellotge- d’un dia qualsevol del mes tercer de l’any.

L’interlocutor va deixar d’escriure al seu bloc de notes per adreçar-li una altra pregunta. -Creus que va afectar-te el que la gent del teu voltant pensava de tu, o deia de tu? Imagino que no ha de ser fàcil sentir-se diferent.

-Està clar que és una merda no ser valorat, i que t’ho diguin mola menys encara, però crec que no va ser allò el més molest. El pitjor era el dia a dia. A l’escola, per exemple. Durant els vuit primers graus, ens posen tots a la mateixa aula, sense fer distinció. Es veu que ajuda a no sé quines estadístiques de conformitat. Tot molt bonic, però al cap d’un temps te n’adones: al que realment et condemna, -alçà un dit vertical en l’aire- és a visualitzar-te a tu i les teves diferències vers la gent normal. A veure’t tàcitament inferior.

-Fa temps, ja hi havia problemàtiques d’aquest tipus. -Prengué la seva tauleta i hi consultà ràpidament unes dades- Més o menys a finals de segle vint, hi van començar a posar solució. Mira, diu: “Els mecanismes de segregació per raça o per sexe van establir-se com a intents primigenis de conservació de la puresa dels individus, i en van afavorir el creixement intrapersonal per damunt de l’interpersonal”. És a dir, que pretenien fer que l’individualisme fos el paràmetre a optimitzar. I segueix dient: “Aquesta mesura, amb el temps, va descartar-se com a retrògrada, i es va apostar justament pel contrari: ajuntar les persones creant aules heterogènies. Aquest intent que també va tenir un recorregut relativament curt.”

-La història la conec. Quan Ió va dissenyar aquesta societat, va agafar una mica d’ambdues solucions, i va decidir que el millor seria separar-nos just en el moment en què havíem tingut unes breus però sostingudes relacions amb els grups diferenciats. Prou com per entendre que no som els únics en el sistema, però no massa per a què això ens desvii o ens esbiaixi de les nostres capacitats reals.

Continuà. -El tema és que no estem parlant de una cosa com la raça, o el sexe, o la religió. Aquestes coses no són objectivament comparables entre si. O no ho són tant com el fet de ser inercial o no. Doncs per nosaltres, aquell moment, i no sé si Ió ho sabrà, és el pitjor.

-Per què?

-És quan te n’adones. Que ets diferent. -Jule clavà la mirada a la llunyania. -Que ets inferior. En tots els aspectes. I que això no canviarà mai.

-Bé diuen que els inercials sou més lliures, no?

-I ja ho veus, de què em serveix aquesta llibertat. -Alçà els braços, mostrant-se de manera planera. Si tal cosa fos certa, i si als llibres antics hi hagués alguna veritat, la llibertat ens hauria donat poder. Ha estat així, fins ara? ah ah. -i girà àmpliament la cara a banda i banda.

Es féu el silenci; segons després, l’interlocutor va treure el tema. -Per què m’has fet venir aquí?

-Sé coses que no sabeu els normals.

Se li dibuixà un somriure, incrèdul, només a mitges buscat. -Com ara?

-… Tenen un preu. Molt alt. Són importants, ja ho veuràs. Aquí. -Després d’assegurar-se que ningú els mirava, amb un gest hàbil féu aparèixer un dispositiu en forma de petit rombe, de la mida d’una ungla, i la lliscà per damunt la taula. -Aquí hi ha un petitíssim extracte.

Com si es tractés d’un producte explosiu, l’interlocutor va prendre la pedreta i la introduí dins de la ranura stàndard, propera al seu coll, i la féu desaparèixer. Jule sabia què passaria aleshores, i va voler fixar-se en la forma de les pupil·les de l’interlocutor. Primer, com s’aixamplaven; després, com es contreien, analitzant, dubtant. Prop d’acabar, com els ulls se li obrien rodons com a plats davant d’una escena il·lusòria. Jule no podia ni imaginar què se sentia quan t’inserien dades així, però de tota manera, n’entenia perfectament el contingut. Finalment, cofoia, contemplà com un regueró líquid verd fosquíssim sorgia del nas de l’interlocutor, mentre mantenia la mirada a l’inifnit.

-No… pot… com és que tens això? D’on ho has tret, això?

-Està clar que no d’un dels meus, he he. -Jule tenia una mirada brillant, satisfeta.

El silenci que va seguir no admetia cap dubte, i Jule creuà els braços. -Suposo que ja els hauràs avisat. S’acaba aquí, doncs.

Com si d’una resposta es tractés, la porta de la cafeteria s’obrí de bat a bat, i n’irrompé com un ariet una bota immensa, rere la qual sorgiren els cossos uniformats de tres Àrbitres, armats i a punt. S’apressaren a arribar fins on era la parella, i la darrera cosa que veié Jule va ser una culata mil·lèsimes abans que impactés a la seva cara, i tot es fongués en negre. L’interlocutor, per la seva banda, ja havia començat a convulsionar descontroladament.